Un experiment cinematogràfic al voltant de la ciència ficció capitalista de Michel Nieva.
El punt de partida és un llibre i una pregunta que aquest llibre fórmula què passa quan el capitalisme ja no necessita prometre’ns el futur, sinó vendre’l com a ciència ficció? Ciència ficció capitalista (Anagrama, 2024), un assaig de l’escriptor i filòsof argentí Michel Nieva, desmunta la narrativa tecnològica de Bezos, Musk i Zuckerberg com a estètica de la fugida. Una humanitat sense un món que es treu selfies des del cosmos mentre la Terra crema.
Fa anys que Neva explora aquesta cruïlla entre especulació literària, crítica política i cultura de l’estrany, amb una veu que transita entre l’assaig filosòfic i la ficció de ciència i escombraries. Al seu univers, i de manera especialment aguda en aquest assaig, Mart no és el destí de l’espècie, sinó l’horitzó del capital. I els cucs, aquestes criatures que treballen la terra des de baix i la transformen sense ser vistes, funcionen com a figura invertida i paràsita del subjecte posthumà, organismes que digereixen el sistema des de dins.
CriptoLombriz és un experiment que envolta aquesta obra. El projecte és codirigit per Jorge Caballero i Camilo Restrepo, dos cineastes que comparteixen un interès sostingut pels límits de l’arxiu, la imatge sintètica i la violència latent als documents visuals. Caballero és creador i investigador, cofundador d’Artefacto i GusanoFilms, i professor associat a diferents universitats, on treballa en la intersecció entre tecnologia, cinema i transformació social. Restrepo és director de cinema i artista audiovisual colombià, amb una filmografia que travessa el documental, el cinema experimental i la performance per explorar la memòria, la violència i la identitat.
L’antecedent directe de CriptoLombriz és el curtmetratge 09/05/1982 (Espanya, 2025), un experiment de cinema experimental també codirigit per Caballero i Restrepo. La pel·lícula proposa una pel·lícula deteriorada rodada el 1982 en un país llatinoamericà no especificat, una successió d’imatges quotidianes entre les quals emergeixen registres dels esdeveniments violents d’aquell dia. La veu d’un home exposa la versió oficial. Sota aquesta banalitat aparent, la pel·lícula aixeca la sospita que alguna cosa va ser encoberta. Totes les imatges exploren els límits cada cop més difusos entre el fitxer fotogràfic i la imatge sintètica.
CriptoLombriz parteix de la proposta de Nieva per construir una ficció que habita l’univers marcià i cuc de terra de l’assaig, aquest capitalisme que muta, s’enterra, reapareix amb un altre nom. L’univers de Nieva ofereix una gramàtica —la del paràsit, la del criptoorganisme, la de l’espècie que sobreviu perquè ningú no la veu— que serveix d’estructura narrativa i visual per a un llargmetratge que treballa amb arxiu manipulat i la pregunta per quina classe de futur estem fabricant quan deixem que les màquines imaginin per nosaltres. CriptoLombriz és simultàniament un projecte de producció cinematogràfica i una superfície de recerca, un intent de portar la crítica de Nieva al territori on el capitalisme ja ha colonitzat també la imatge.
